lunes, 21 de diciembre de 2009

"Balutxo", a "Diari de Balears"


Opinió | Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"

Entre carnavals i assassins


El febrer de 1936, coincidint amb la festa dels darrers dies, "Pedro García Sampol, Pedro y Juan Sampol Cerdá y algunos otros" constituïren la delegació local de Falange a Montuïri. Ho explica elMarquès de Zayas que els va proveir d'armes per fer bravates. Calumniaren i intimidaren el batle,Joan Mas,Collet, a qui ompliren la carpeta de pasquins feixistes; romperen la placa de la plaça de la República i, gràcies a una escala que sortí de la rectoria, varen escriure "Plaza de España" a la façana de l'Ajuntament. Arran de la insurrecció militar de juliol, aquells feixistes (coneguts com "escopeters" i "bonsatlots") passejaren arreu oli de ricí i amenaces. L'escamot va ser actiu a Sencelles, Campos i Porreres, on un d'ells era conegut com "en Quaranta" pel nombre de republicans que metrallà en un vespre a la Creu de darrere del cementiri. Montuïri va viure la por dels botxins i el dol dels morts (el batle un d'ells) amb un silenci que encara ara no s'ha esvaït.

El carnestoltes de 1936 havia estat el darrer per a milers de mallorquins i no va reeixir fins a l'any 1976 quan, al barri de sa Calatrava de Palma, s'organitzà un ateneu per recobrar les festes populars. Aquell general Ísimo havia fet el bategot i el seu hereu ja era coronat, però els "Guerilleros de Cristo Rey" cremaven llibreries i disparaven. Els grisos, ara de color escatològic, eren els mateixos. Els polítics encadenaven renúncies a les totes i feien creure als ingenus que gaudíem de llibertat. Això no obstant, a Montuïri, la primeria de 1977 un grup inquiet, en contacte amb la gent de sa Calatrava, va recobrar el carnaval. El cartell era un tríptic, amb sis pàgines il·lustrades sobre paper d'estrassa. El dibuix de la portada mostrava un disfressat de guàrdia civil que havia fet llarg. La festa va ser un èxit, però la Guàrdia Civil cridà a declarar Joana Jordà, Confitera, una de les organitzadores de la festa, perquè volien saber qui havia imprès la propaganda.

La investigació va provocar la detenció a Palma d'Antoni Rotger i Josep Sitjar, com a presumptes autors i impressors del programa. En saber que, una vegada interrogats, durien els detinguts a Can Berga per declarar davant del jutge, vaig anar a cercar Josep Maria Llompart, president de l'Obra Cultural Balear, atesa la circumstància que l'entitat havia fet la sol·licitud del permís governatiu de la festa de Montuïri. Llompart, llicenciat en Dret, va sol·licitar al jutge ser-hi present com a part interessada i així es va destapar l'extravagància dels càrrecs. El tinent d'intel·ligència dels civils va dir que tot obeïa a la denúncia d'un veïnat, a qui el dibuix d'un espanta-sogres evocà un episodi familiar, sobre el qual deia haver rebut anònims que no va aportar. El guàrdia va dir que la denúncia era exagerada, però que quan l'anaven a arxivar reberen ordres de trobar "el aparato" (es referien a la impremta) i aclarir qui eren els autors. Algú havia tocat fils "muy arriba" i, aprofitant el dibuix de la portada, ho enfocaren com una hipotètica burla a la guàrdia civil. A preguntes del jutge (que va qualificar la denúncia de ridícula), el jove tinent va admetre que no havia vist mai una festa de disfresses on no hi hagués un guàrdia civil i un capellà i que, als cartells de qualsevol festa de Carnaval (ja n'hi havia de privades orientades al turisme d'hivern), era habitual veure-hi militars. El jutge va sentenciar que no hi havia cas, però el denunciant ho adreçà al Tribunal d'Ordre Públic, encarregat dels delictes polítics. Com que el TOP acabava de ser suprimit per decret llei, el cas rebotà al Tribunal de Justícia Militar i no es va tancar fins al 15 d'octubre de 1977, gràcies a l'article 1.b de la llei d'Amnistia que eximia expressament: "Todos los actos realizados entre el 15 de diciembre de 1976 y el 15 de junio de 1977, cuando en la intencionalidad política se aprecie un móvil de restablecimiento de las libertades públicas o de reivindicación de autonomías de los pueblos de España". Els mitjans de comunicació no n'han parlat mai... fins ara!

Ha plogut molt d'ençà del carnaval de 1977 i més del de 1936, però el silenci continua. A diferència de Roma i Nuremberg, els jutges miren cap a altres països i enterren el dret dels familiars a recobrar els cossos de les víctimes. El PP es nega a condemnar els crims del franquisme i no és il·legalitzat. Hi ha monòlits feixistes erectes per culpa de polítics covards. Televisions i editorials tracten la guerra amb censura: esmenten les víctimes i emparen els assassins. Per entendre la situació cal veure La caixa de música (1989), de Costa-Gavras. Molts d'historiadors fan l'anguila i, per trobar els noms dels botxins, cal llegir Historia de la Vieja Guardia de Baleares (Madrid, 1955). Ells exhibien la matera i els fills l'encobreixen. Si volem el dret a decidir el futur cal conèixer el passat! Si un poble vol viure en llibertat ha d'assumir les vergonyes. Cal una catarsi que faci bugada per blasmar socialment els autors dels crims. Fins que no s'hagi purgat i redimit la repressió no recobrarem la dignitat. Els pobles que amaguen la història estan condemnats a repetir-la. Al capdavall, només la veritat ens farà persones lliures! Tenim una causa pendent i, tanmateix, aquesta democràcia no tendrà credibilitat mentre el silenci oficial encobreixi els criminals de guerra.