El Museu de l'Humor i Can Gazà, com exemple

EL EJEMPLO DE CAN GAZÀ

Desde que anunciamos el acuerdo con Can Gazà para ubicar en el porche de sa Casa Llarga el Museu de l’Humor, diversos amigos nos han preguntado si esa sería la sede definitiva. Queremos aclarar que nuestra pretensión es contar con un espacio permanente en el centro de Palma, que ha de ser la sede de la fundación que regirá el Museu de l’Humor (Casal de l’Humor, Centre de l’Humor o el nombre que entre todos decidamos otorgarle), y que deberá contar con salas de exposición, archivo, talleres, etc.

El espacio cedido por Can Gazà: Institut Contra l’Exclusió Social es un gran paso para que nuestro proyecto pueda seguir adelante. Además, el ejemplo de gestión del mencionado instituto, impulsado por Jaume Santandreu y presidido por Jaume Mateu, nos habrá servido para volver a cuestionarnos la posibilidad de crear una especie de “club de veteranos”, para pintores, escritores, actores, etc., lugar de encuentro y, en algunos casos, de residencia, en el que de alguna manera puedan continuar desarrollando sus actividades.

“Museu de l’Humor” y “Club de veteranos” podrían compartir el mismo edificio, con sus respectivos espacios diferenciados, en régimen de autogestión y financiación, con una gerencia común que posibilitara optimizar los recursos propios.

L’EXEMPLE DE CAN GAZÀ

Des que anunciarem l'acord amb Can Gazà para situar en el porxo de sa Casa Llarga el Museu de l’Humor, diversos amics ens han preguntat si aquesta seria la seu definitiva. Volem aclarir que la nostra pretensió és contar amb un espai permanent en el centre de Palma, que ha de ser la seu de la fundació que regirà el Museu de l’Humor (Casal de l’Humor, Centre de l’Humor o el nom que entre tots decidim atorgar-li), i que haurà de contar amb sales d'exposició, arxiu, tallers, etc.

L'espai cedit per Can Gazà: Institut Contra l’Exclusió Social és un gran pas perquè el nostre projecte pugui seguir endavant. A més, l'exemple de gestió de l'esmentat institut, impulsat per Jaume Santandreu i presidit per Jaume Mateu, ens haurà servit per a tornar a qüestionar-nos la possibilitat de crear una espècie de “club de veterans”, per a pintors, escriptors, actors, etc., lloc de trobada i, en alguns casos, de residència, en el qual d'alguna manera puguin continuar desenvolupant les seves activitats.

Museu de l’Humor” i “Club de veterans” podrien compartir el mateix edifici, amb els seus respectius espais diferenciats, en règim d’autogestó i finançament, amb una gerència comuna que possibilités optimitzar els recursos propis.